DocsBarcelona ha presentat avui els títols que formaran part de la seva vint-i-sisena edició, una extraordinària mostra del millor de la producció mundial de documentals que inclourà 26 llargmetratges i 11 curts. Amb el CCCB, el Cinema Aribau i la Filmoteca de Catalunya com a seus, i amb una nova col·laboració amb el Festival Scope que permetrà el visionat en la seva plataforma d’una selecció de la programació, aquesta continua sent una cita cultural imprescindible de la capital catalana, que enguany renova l’equip organitzador per aconseguir, en paraules del seu fundador, Joan González, “un impacte encara més gran en la societat i en la comunitat internacional de documentalistes”.
La nova directora artística, Anna Petrus, reflexiona sobre els dos grans reptes als que miren als ulls: “D’una banda, mirar, escoltar i entendre els canvis profunds que està vivint el sector del documental a nivell local i internacional. De l’altra, mirar, escoltar i acollir els públics diversos als quals qualsevol festival es deu. Volem que el DocsBarcelona sigui la casa de tots els públics àvids d’històries i audiovisual de Barcelona”. El nou productor executiu del certamen, Xavier Conesa, afegeix el gran objectiu, després de 25 anys d’història, de “posicionar el Docs com un dels millors festivals de documentals del món”.
Així mateix, la vint-i-sisena edició del DocsBarcelona comptarà amb la cineasta barcelonina Isabel Coixet com a presidenta del jurat de la Secció Oficial Panorama, i retrà homenatge a la prestigiosa documentalista txeca Helena Třeštíková, que rebrà el Premi DocsBarcelona d’Honor d’enguany i de qui s’oferirà una classe magistral, coorganitzada amb la Mostra Internacional de Cinema de Dones, i una retrospectiva en col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya, amb la projecció de Katka (2010), Private Universe (2012) i la recent René. The Prisioner of Freedom (2021).
DocsBarcelona defensa una indústria cinematogràfica i audiovisual diversa, inclusiva, igualitària i justa basada en valors de respecte, llibertat d’expressió i tolerància. En aquesta vint-i-sisena edició, el certamen ha posat en marxa un Codi de conducta antidiscriminatòria i està treballant en una política global que reculli els principis bàsics, les condicions d’accessibilitat i els procediments de denúncia en situacions de discriminació, assetjament, abús i/o violència tant en els espais públics com de treball del festival.
Les belleses i les violències
“En l’edició d’enguany tindrem els diferents retrats de l’ànima humana reflectits a través de la bellesa que els directors i directores han estat capaços de crear, des de la bellesa que ens captiva i ens fa volar fins a la bellesa que ens provoca dolor i angoixa”, explica el fundador del DocsBarcelona, Joan González. Així doncs, el festival s’inaugurarà el dia 18 del maig amb la producció estònia Smoke Sauna Sisterhood, d’Anna Hints, guanyadora del guardó a Millor direcció de documental del darrer Festival de Sundance. Un cant a la sororitat que, inspirat en la pintura de Vermeer, acompanya un grup de dones que comparteixen emocions i experiències íntimes dins d’una sauna, en un ritual de connexió que aprofundeix en què significa viure en un cos de dona. El vespre del 27 de maig, el Docs donarà a conèixer el seu palmarès en una gala que es celebrarà al CCCB i posarà el punt final a la vint-i-sisena edició.
Durant onze dies, el festival oferirà un seguit de produccions que asseguren un ampli ventall estilístic i temàtic, amb una gran línia relacionada amb les violències del patriarcat en la societat. És el cas de la pel·lícula inaugural, però també de Lyra, amb la que la cineasta Alison Millar reivindica la figura de Lyra McKee, periodista i activista LGTBIQ+ irlandesa que va ser assassinada a mans d’un integrant del nou IRA l’any 2019. Un film guardonat pel Sheffield International Documentary Festival.
També a la secció Panorama es podran veure Polish Prayers, de Hanka Nobis, sobre les íntimes contradiccions d’un jove polonès que forma part d’un grup ultraconservador que fa bandera de l’homofòbia. I pel seu costat, Who I Am Not, òpera prima de la romanesa Tünde Skovrán, va més enllà del binarisme de gènere dins del marc normatiu heteropatriarcal, seguint les vivències de dues persones intersexuals sudafricanes.
En la mateixa línia, el DOCS projectarà, a la seva secció Latitud (que selecciona obres de la Península Ibèrica i l’Amèrica Llatina), la colombiana Alis, codirigida per Claire Weiskopf i Nicolas van Hemelryck, premiada a festivals com la Berlinale o Guadalajara, sobre un grup d’adolescents de Bogotà acollides en un internat per la incapacitat de les seves famílies per mantenir-les, i que miren de trobar el seu lloc a la societat mentre reflexionen sobre les violències amb les que han crescut. Per la seva banda, la producció portuguesa Cesária Évora, signada per Ana Sofia Fonseca, fa un retrat íntim i molt personal de l’artista capverdiana, lligat al seu compromís per la llibertat del seu poble.
La violència patriarcal també estructura Los Bilbao, producció argentina dirigida per Pedro Speroni que acompanya un boxejador en la seva sortida de la presó i el seu retrobament amb la seva dona i la seva filla. Igualment, la pel·lícula catalana Ara la llum cau vertical, òpera prima de la grega Efthymia Zymvragaki, indaga en el cicle de la violència, desvetllant un agressor que també és víctima del patriarcat, i contrastant aquest testimoni amb la pròpia història familiar de la cineasta.
La força del documental català
Com cada any, DocsBarcelona continua apostant pel talent local, oferint les mirades polièdriques que el cinema català dedica al gènere documental. I un dels plats forts, participant a la Secció Panorama, és La Singla, amb la que la directora Paloma Zapata, que ja va visitar el festival amb Peret (2018), torna a fer un retrat d’una figura emblemàtica de la música del nostre país, amb una història personal d’allò més insòlita. I és que la personalitat i la trajectòria d’Antonia Singla Contreras la van convertir en una sensació a l’Espanya dels anys 60, quan va participar a la mítica pel·lícula Los Tarantos i quan el seu art com a bailaora la van convertir en una icona del flamenc, fotografiada per Colita o Xavier Miserachs. Sorda des de ben petita, La Singla desapareixeria misteriosament dels escenaris i la vida pública, i aquest documental ens explica què va ser d’ella.
Quatre films catalans més formaran part de la Secció Latitud. A Aire, de Ricardo Íscar, seguirem a dos professionals d’un esport de risc com és l’apnea. Un, el català Miguel Lozano, és subcampió del món i una de les sis persones de tot el món que han baixat a 120 metres de profunditat a pulmó lliure, sense bombones d’oxigen. L’altre, Tewfik Blaoui, campió àrab d’apnea estàtica, ha de pintar parets per sobreviure com a migrant algerià a Espanya.
Per la seva banda, Pau Faus presentarà Fauna, un relat humanista i ple de contrastos que ens porta fins al CreSA (Centre d’Investigació en Sanitat Animal) de Bellaterra, on els seus científics investiguen una vacuna per la Covid. Al mateix temps, fora de les seves parets, la natura segueix el seu camí, i el film es fixa en un pastor que, afectat d’una malaltia als ossos, veu com la seva professió està en perill de desaparició. Fauna fa el que Pau Faus descriu com “poesia de ciència ficció”, lligant ciència i natura de forma insòlita.
La Secció Latitud també projectarà Ara la llum cau vertical, i els amants del true crime gaudiran amb Els Orrit, amb la que els directors Ferran Ureña i Marc Solanes es capbussen en la misteriosa desaparició, una nit de setembre de 1998, d’Isidre i Dolors Orrit, de 5 i 17 anys respectivament, quan el petit estava ingressat a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa mentre la seva germana el cuidava. 33 anys després, el cas continua sense resoldre’s, i aquest documental tracta de posar llum a la foscor.
Finalment, DocsBarcelona també oferirà, en sessió especial, el migmetratge Jaume Plensa. Poesia del silenci dirigit per Josep M. Civit, que recull la relació entre Jaume Plensa i Antoni Gaudí, dos dels creadors i artistes més excepcionals del nostre país.
La vida a Ucraïna: més enllà de la guerra
Enguany, el DocsBarcelona mira cap a Ucraïna per reflexionar sobre l’experiència de la guerra més enllà del front, a partir de retrats de la societat postsoviètica, dels abusos militars i de trencaments familiars, però també posant el focus en els somnis adolescents i en la necessària projecció d’un horitzó de futur. I ho farà amb la visita del prestigiós cineasta Vitaly Mansky, que presentarà en Sessió Especial la seva darrera obra, Eastern Front, codirigida per Yevhen Titarenko i estrenada a la darrera Berlinale. Mansky, a més, participarà juntament amb la catalana Alba Sotorra en la conferència “La realització de documentals en el context d’una guerra”, moderada pel periodista Marc Marginedas.
Així mateix, la secció Panorama inclou a competició dos llargmetratges relacionats amb el tema: per un costat, We Will Not Fade Away, dirigida per Alisa Kovalenko i també estrenada a la Berlinale, que retrata cinc adolescents de la regió del Donbàs, que, sota els bombardejos de Putin, imaginen el seu futur sense perdre l’esperança en temps millors. Per l’altre, Motherland, un retrat de la Bielorússia contemporània i les violències que la travessen, signat per Alexander Mihalkovich i Hanna Badziaka, que arriba amb l’aval del primer premi del festival CPH:DOX 2023.
A més, la secció Docs&Teens oferirà el curt documental When I Grow Up d’Olivier Jobard i Claire Billet i produït per la Comissió Europea, que mostra la vida de tres joves ucraïnesos que tornen a classe malgrat viure en un país devastat per la guerra.
Ideologies desmuntades
La variada programació de la secció Panorama posa també sobre la taula tres propostes que fan servir l’humor per indagar en la crisi de les ideologies polítiques i de l’espiritualitat: la georgiana The Northeast Winds, de Nikoloz Bezhanishvili, agafa com a punt de partida la retirada, l’any 2010, de l’estàtua de bronze de Stalin que hi havia a la plaza central de Gori, lloc de naixement del líder comunista. A partir d’aquí, el film posa el focus en aquells nostàlgics estalinistes que no acaben d’acceptar que el món ha canviat per sempre. També hi ha moltíssim sentit de l’humor en el retrat de la religió i el conflicte amb els desitjos més terrenals que Ahsen Nadeem proposa a Crows Are White, o el viatge d’un cineasta musulmà en plena crisi de fe que s’aïlla amb una secta budista en un monestir al Japó.
I a la producció hongaresa Narrow Path to Happiness, la directora Kata Oláh regala una pel·lícula plena de llum i d’encant que explica com una parella gai romaní intenta combatre l’homofòbia predominant a Hongria, país governat per la ultradreta, i ho fa amb un projecte tan sorprenent com rodar un musical sobre les seves vides.
